Abast i límits de la Revolució Russa del febrer del 1917

per Pepe Gutiérrez-Álvarez [1]

Aquest any es compleix el 90è aniversari de la Revolució Russa que va marcar el segle XX, i que es va justificar com a “pròleg” d’una revolució mundial que seguiria un curs bastant imprevisible després de les grans crisis socials de l’època immediata a Alemanya (1918, 1919, 1921, concloent amb unes derrotes que van determinar l’ascens del nazisme), així com a Hongria, Itàlia...

Però també a l’estat espanyol, on a l’agost del 1917 va tenir lloc una vaga general afavorida per la unitat entre la CNT i la UGT, així com l’anomenat “bienni bolxeviquista” al camp andalús, tan magistralment descrit per Díaz del Moral en la seva Historia de las agitaciones campesinas en Andalucía. Per cert, encara no heu llegit aquest llibre?

Quan ningú no s’ho esperava, el talp de la revolució va emergir en l’anomenada Rússia dels tsars, on ja havia mostrat tot el seu potencial el 1905, “l’any del Potemkin”. Durant només cinc dies (del 23 al 27 de febrer del 1917 segons el vell calendari bizantí; del 8 al 12 de març segons el calendari occidental), es va desencadenar una movilització incontenible que havia iniciat les dones el dia vuit de març seguint les consignes de la Internacional de les dones treballadores, i que també van seguir obrers i soldats a Sant Petersburg, aleshores capital de l’imperi rus.

Com per art d’encantament, el moviment popular destronava el tsar Nicolàs II i la seva cort corrupta, posant punt i final a tres segles de monarquia tsarista. Una monarquia que romania com un poder absolut que ja s’havia fet del tot insoportable, sobretot tenint en compte el context d’una guerra mundial, el major desastre humanitari conegut fins aleshores i que marcaria un abans i un després en la història dels règims al mateix temps que passaria a ser la pedra de toc d’aquesta revolució que es deixava en mans del “Tercer Estat”.

És la guerra precisament (una vertadera sagnia per al poble que serveix de carn de canó; mireu fins a quin punt la historiografia conservadora passa de puntetes sobre un fet que podeu visualitzar a través del cinema en pel·lícules com ara Senderos de gloria, de Kubrick, o La vida y nada más, de Tavernier) la que fa que aquesta sigui probablement la revolució més violenta de tots els temps. En poques setmanes el poble es desfà de tots els seus dirigents: el monarca i els seus homes de llei, la policia i els sacerdots, els propietaris i els funcionaris, els oficials i els amos.

Llibertat!

Després d’anys de silenci i opressió, no hi ha cap ciutadà que no se senti lliure. “Llibertat” serà doncs la paraula. Llibertat per decidir en cada moment la seva conducta, i per dictar el seu propi avenir per sobre dels grans poders fàctics que voldran fer valer allò de “que tot canviï perquè tot continuï igual”. És el moment en què cada grup social elabora el seu propi projecte per regenerar la societat i aquell immens país.

Com ja havien anunciat des dels temps dels “desembristes”, i els diversos “endevins” de la revolució, des de Bakunin fins a Herzen i Plekhanov, s’iniciava una nova era des del moment en què queia el mur de l’autarquia... La revolució era la festa del poble, i va ser llavors quan des del més profund de totes les Rússies, va sorgir un immens crit d’esperança. Era el crit dels humiliats i ofesos dels quals va parlar l’intens i ambivalent Dostoievski, el que es veia a venir en tota la gran literatura russa d’entre segles.

Fou aleshores, com si el país s’hagués convertit en una pàgina en blanc, quan van aparèixer les Lettres de dolence. La veu del poble, de tots els dissortats, dels últims que volien ser els primers, tal com els descriuria el poeta Alexander Bloch en el seu poema “Els dotze”. Cartes que feien ressò dels sofriments, les il·lusions, els somnis de la gent que fins llavors havia callat.

Es gira la truita

Es complia la premissa d’una cançó que es va fer del carrer, la Internacional: el món canviaria de base. Si hi ha una manera de definir la revolució, és quan fins i tot els sectors més endarrerits i oprimits del poble volen tenir la seva veu i, a través de la qual, com descriuran magistralment John Reed i Nikolai Sukhanov, tothom parla i crida.

Així, a Moscou, els treballadors obligaven els seus amos a aprendre les bases del futur dret obrer: vuit hores, millores en les condicions de treball; a Odessa, els estudiants que havien estat al costat del poble dictaven als seus professors un nou programa d’Història de les civilitzacions en la qual el poble era el protagonista; a Petersburg, els actors s’escapolien del director del teatre i escollien un espectacle pensant en el poble que abans es quedava a les portes; a l’Exèrcit, els soldats convidaven el capellà a assistir a les seves reunions perquè canviés el sentit de la seva vida, que deixés de beneir el poder i els canons...

Fins i tot els més petits reivindicaven per als menors de catorze anys el dret a aprendre boxa. Apareixien persones desconegudes que ara aprenien a parlar en nom de molts. Per tot això, es pot imaginar el pànic d’aquells que pretenien fonamentar la seva autoritat en la competència, el saber, el servei públic o l’antic dret diví. A tot aquests tractaran de consolar els nous governants.

Fins a mig camí i prou?

Amb tota seguretat, l’aniversari serà aprofitat per tribunalistes i legitimadors diversos per lamentar el trist destí de la família reial (els únics que tenen nom i cara, només falta veure totes les històries que s’han muntat amb la maleïda Anastàsia), amb les deliberacions sobre una oportunitat “democràtica” perduda, i altres fabulacions.

La més cínica de totes és potser la presentada per aquesta esquerra penedida que tan bé ha representat Jorge Semprún (el mateix que ha acabat clamant, a la manera de Blair, que no s’havia de deixar sol a Bush “lluitar per la democràcia”), de la mateixa manera que vint anys enrere avançava el criteri que l’única revolució de veritat va ser la de febrer. La mateixa que es va veure “ressuscitar” a la Rússia de Ieltsin i Putin. Ara torna a quedar clar que sense la revolució d’Octubre, la de febrer hauria portat més aviat el feixisme, ja que les classes dominants (de dins i de fora de Rússia), sí que temien realment alguna cosa, i això era el poble en marxa.

Per tant, la història que segueix és la d’una renúncia. Mentre apareixen soviets per tot arreu, es componen poderoses branques sindicals, els partits socialistes multipliquen els seus efectius i els seus mitjans, es constitueix un govern provisional que té un mandat clar del poble. Canviar el món de base significa posar punt i final a la guerra, a les matances, la terra pels camperols, llibertat per a les nacionalitats, millores socials...

O continuar fins el final?

Però al palau d’Hivern, on es reuneix la Duma, o parlament, es parla de democràcia, i amb això es volia dir que la revolució ja havia arribat a la seva fi. N’hi havia prou amb el parlament i amb els demòcrates, i tots ells, des de la dreta “constitucionalista” fins a l’esquerra menxevic, van esperar que el poble es calmés, i es van limitar a negociar amb les potències dominants (Regne Unit i França) algunes propostes innòcues sobre la guerra, no van reconèixer les ocupacions de la terra, les nacionalitats, ni tan sols que els soldats discutissin les ordres del comandament. La revolució democràtica va ser per baix; per dalt la burgesia democràtica no va passar de les paraules.

Vist des de la perspectiva que ens dóna el temps, a Rússia va passar alguna cosa que no havia succeït en altres revolucions, per exemple la mexicana del 1914, o l’espanyola del 1934-37; a saber, que aquesta vegada hi va haver una fracció àmplia amb voluntat de continuar la revolució fins als seus objectius primordials. En aquesta fracció àmplia van confluir anarquistes, eseristes d’esquerres (Steinberg), menxevics internacionalistes (Martov, Sukhanov), però sobretot, els interradis (Trotski, Lunacharski, Rakovski) i els bolxevics, que eren els més ben organitzats, els que van fer que el poble pensés per sí mateix.

No obstant això, recordem que a la vigília, Lenin contemplava que possiblement la seva generació no tindria temps de viure la revolució. I el març, com que tots els partits, Stalin llançava des de Pravda una crida a la disciplina militar. Al juny, l’ancià comte anarquista Kropotkin demanava ponderació. Des de temps enrere Màxim Gorki, l’escriptor més lligat a la revolució, s’irritava perquè no es tornava a la feina. Prou paraules –deia-, prou paraules.

Aprofitar l’oportunitat

Mentrestant, el govern provisional feia vots perquè la revolució es cansés, però no va ser així. L’acumulació d’exigències populars s’exacerbaven amb la guerra. Llavors Lenin no va tardar a ajustar la seva perspectiva. Des de la seva arribada a l’estació de Finlàndia, va fer cas omís de tothom, incloent-hi els vells bolxevics. Tot era possible, era necessari desfer l’antiga societat i començar-ne una de nova.

Ho expressava en la seva Tesi d’abril, en la qual proclamava: s’ha de suprimir l’Exèrcit, la policia, els funcionaris. Els electes han de ser immediatament revocables en totes les funcions..., pau immediata... Tot el poder per als soviets, llibertat per a les nacionalitats oprimides. El seu recolzament no va ser –almenys inicialment- el partit sinó el poble organitzat en els soviets, o grups com els anarquistes o el que liderava Trotski, qui no va tardar a aparèixer novament com el portaveu del soviet de Petrograd.

No tot va ser una línia recta, ni de bon tros. Durant els mesos que van des de febrer a octubre, els revolucionaris van perdre la veu i a dures penes van dormir. Van venir les jornades de juliol, quan la reacció podria haver fet amb Lenin i els altres allò que acabaria fent amb Rosa de Luxembug, Karl Liebknecht i Leo Jogiches. Llavors va aparèixer Kornilov, la temptativa del “cop democràtic” amb el suport de les ambaixades.

Resumint, una història que s’ha de tornar a repassar i debatre sobre un fil que unifica en el seu conjunt un cicle revolucionari, el que s’inicia a Rússia el febrer del 1917 i conclou a Barcelona el maig del 37.

Extractes de “La Revolució Russa,” de Lev Trotski

 [2]

“El 23 de febrer [del 1917] era el Dia Internacional de la Dona [...]. A ningú no se li va acudir que el Dia de la Dona pogués esdevenir el primer dia de la revolució [...]. L’organització bolxevic més combativa de totes, el Comitè de la barriada obrera de Viborg [Sant Petersburg], va aconsellar que no s’anés a la vaga [...]”.

“És evident, doncs, que la Revolució de Febrer va començar des de baix, vencent la resistència de les mateixes organitzacions revolucionàries; amb la particularitat que aquesta iniciativa espontània va anar al càrrec de la part més oprimida i cohibida del proletariat: les obreres del ram tèxtil [...]. Les cues plantades a la porta de les fleques, cada cop més grans, es van encarregar de donar l’última empenta [...]. Manifestacions de dones en les quals només hi havia obreres es dirigien en massa a la Duma municipal demanant pa. Era com demanar la lluna en un cove. A diverses parts de la ciutat van aparèixer banderes roges, les llegendes de les quals testimoniaven que els obrers volien pa, però no volien, en canvi, l’autocràcia ni la guerra”.

Trotski cita les paraules d’un economista que “no necessiten ni esmena ni comentari”: “Els regiments de la Guàrdia que el 27 de febrer van enderrocar el tron rus prescindiren dels seus oficials [...]. No van ser les tropes, sinó els obrers, qui va iniciar la revolució; no els generals, sinó els soldats, els qui es van presentar davant la Duma. Els soldats donaven suport als obrers, no perquè obeïssin dòcilment les ordres dels seus oficials, sinó perquè sentien [...] el llaç que els unia als obrers com una classe formada per treballadors, com part d’ells mateixos. Els camperols i els obrers: vet aquí les dues classes socials al càrrec de les quals ha anat la revolució russa”.

En el capítol titulat amb encert “La paradoxa de la Revolució de Febrer”, Trotski planteja la pregunta següent: “L’aixecament va triomfar. Però a qui va entregar el poder arrabassat a la monarquia? Arribem al problema central de la Revolució de Febrer: com i per què el poder va anar a parar a mans de la burgesia liberal?”.

“A totes les revolucions precedents havien lluitat a les barricades els obrers, els artesans, de vegades els estudiants i els soldats revolucionaris. Després, assumia el poder la respectable burgesia que havia estat mirant-se prudentment la revolució a través dels vidres de la seva finestra, mentre els altres lluitaven. Però la Revolució de Febrer de 1917 es distingia de totes les que l’havien precedit pel nivell polític de la classe obrera i pel caràcter social incomparablement més elevat, per un recel hostil dels revolucionaris envers la burgesia liberal i, com a conseqüència de tot això, per la creació, en el mateix moment del triomf, d’un nou òrgan del poder revolucionari: el Soviet, que recolzava sobre la força armada de les masses. En aquestes condicions, el pas del poder a mans d’una burgesia políticament aïllada exigeix una explicació”.

“I vet aquí com va néixer la paradoxa de la Revolució de Febrer. El poder es troba en mans dels socialdemòcrates, que no se n’han apoderat mitjançant un cop blanquista, sinó per la cessió franca i generosa de les masses triomfants. Unes masses que no sols neguen la seva confiança i el seu suport a la burgesia, sinó que la col·loquen gairebé en el mateix pla que la noblesa i la burocràcia, i només posen les seves armes a disposició dels soviets. I l’única preocupació dels socialistes, als quals ha costat tan poc esforç posar-se al davant dels soviets, rau en saber si la burgesia políticament aïllada, odiada per les masses i hostil fins al moll de l’os a la revolució, accedirà a fer-se càrrec del poder”.

“Com explicaven la seva conducta els col·laboracionistes? Un dels seus arguments tenia un caràcter doctrinari: atès que la revolució es burgesa, els socialistes no han de comprometre’s prenent el poder; que la mateixa burgesia en respongui”.

“La burgesia va prendre el poder d’amagat del poble. No tenia cap punt de suport en les classes treballadores, però amb el poder va aconseguir una cosa semblant a un punt de suport de segona mà: els menxevics i els socialrevolucionaris enlairats a les alçades per la massa van atorgar un vot de confiança a la burgesia”.