La Llei del dret a l’habitatge: moltes bufes i pocs trons

per Redacció RG [1]

La llei sembla molt ambiciosa quan diu que “no pot renunciar a incidir també en el mercat lliure de l’habitatge”. Això no obstant, si ens hi fixem bé, parla d’incidir en aquest mercat, no pas de suprimir-lo, ni tan sols de transformar-ne profundament les bases.

Mirem, doncs, algunes de les mesures més importants que proposa.

L’article 73 estableix que “tots els municipis de Catalunya de més de 3.000 habitants hauran de disposar, en un període de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents”. Al marge del fet que, davant les dimensions actuals del problema, el termini del 20 anys pot semblar molt llarg i la proporció del 15% més aviat curta, cal advertir que el concepte de “habitatges destinats a polítiques socials” és molt més ample que el de “habitatges amb protecció social”, els quals només en forma una part. A més, els preus no queden definits, ni és clar mitjançant quins instruments es podria fer aplicar aquesta disposició.

Més pisos de lloguer. Com?

Un altre objectiu que planteja la llei, el d’incrementar el parc d’habitatges de lloguer, hauria de ser de gran importància. Segons l’exposició de motius, “es dota a les administracions actuants d’instruments per aconseguir que els habitatges desocupats injustificadament, en àmbits d’acreditada necessitat d’habitatges, s’incorporin al mercat immobiliari a través de tècniques de foment, però també a través de tècniques de policia.”

Aquestes darreres podrien incloure, en última instància, i després d’un procediment dilatat, “l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers” de forma temporal. Amb tot, el projecte de llei no proposa cap mena de participació ciutadana en la detecció d’habitatges desocupats, quan seria la manera més efectiva d’aconseguir-la -tot es fa des de l’Administració- ni distingeix entre petits propietaris individuals i grans empreses especuladores.

I si es donen incentius fiscals als arrendadors i ajuts als arrendataris sense imposar cap limitació als preus, el resultat de tot plegat és subvencionar un sistema mercantil que conserva la majoria de les seves pròpies regles.

Una idea aparentment interessant és la d’elaborar un “registre de sol.licitants d’habitatge amb protecció oficial” que podria servir com a indicador de la demanda real. Tanmateix, si no hi ha mecanismes per assegurar que aquesta demanda generi una oferta que la pugui satisfer, no valdrà gran cosa.

Esmenar o rebutjar?

L’actitud a adoptar envers el projecte de llei no fa consens dins el moviment. Una part advoca per proposar-hi una sèrie d’esmenes parcials o recomanacions. Argumenta que moltes de les mesures que conté significarien un avenç respecte a la situació actual; que el projecte no és dolent, sinó insuficient.

Una altra part està per promoure una esmena a la totalitat, o sigui el rebuig del conjunt. Aquesta postura es basa en el fet que el projecte no concep l’habitatge com a bé fonamental i objecte d’un dret universal exigible (parla d’un “servei d’interès general”), i que no garanteix el gaudi efectiu d’aquest dret. I s’hi podria afegir que no regula prou el mercat del sòl; que, “gràcies” a l’Estatut, la Generalitat no té totes les competències necessàries per a una política global eficaç; i que no contempla mecanismes de participació i control ciutadans.

Com sempre, davant la manca de voluntat política, la mobilització serà clau.

Des del moviment s’invoca sovint l’article 47 de la Constitució Espanyola: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada.” Ara bé, cal recordar que existeix més d’un 10 per cent de la població de Catalunya que no té la nacionalitat espanyola i que una bona part d’aquest segment pateix dificultats addicionals a l’hora d’accedir a un habitatge.

A més, les conseqüències en aquests casos poden ser dramàtiques. No solament els mal anomenats “pisos pastera”; el reagrupament familiar està condicionat al requisit de tenir, amb antelació a la sol.licitud -que pot demorar un any- un pis amb prou espai per a tots els membres reagrupats, la qual cosa senzillament anul.la sovint aquest dret en la pràctica.