Contrarevolució i intimisme...

per Guillermo Rendueles [1] [2]

Fa menys de vint-i-cinc anys l’imaginari popular europeu es plantejava les formes de trànsit al socialisme com un futur cert i proper. Interminables discussions sobre les formes d’acabar aquest part comunista –vaga general revolucionària, violència de masses, avantguardes foquistes- van dividir la meva generació en una infinitat d’organitzacions.

Que la Unió Soviètica tornés a la cleda del mercat-capital o que les seves catedrals tornessin a construir-se i omplir-se de fidels era una hipòtesis que en aquell temps només es va atrevir a formular una pastoreta portuguesa a qui es va aparèixer la Verge a Fàtima. La Xina o el Vietnam semblaven tan lluny del capitalisme com de Venus. Algèria o Egipte eren règims laics, antiimperialistes i amb una confusa ideologia socialista. En el propi cor de la metròpoli els moviments estudiantils despertaven esperances revolucionàries a les masses de treballadors que amb vagues generals i ocupacions de fàbriques van fer tremolar els poderosos.

Conversions (neo)liberals

La tornada al capitalisme de l’antiga Unió Soviètica i els seus satèl.lits va constituir un procés de desafecció social absolutament nou. Les poblacions no van presentar en cap moment un projecte de reforma socialista antiburocràtica o llibertària, sinó un desig inequívoc de restablir relacions de mercat capitalista en un marc polític lliberal.

Encara més sorprenent és el procés subjectiu de conversió al capitalisme de la direcció del PC Xinès que realitza el somni de l’empresari occidental: una mà d’obra disciplinada, ben formada i sotmesa, disposada a crear beneficis privats que ja han cristal.litzat en algunes de les més grans fortunes mundials.

Les condicions de pobresa i servitud d’àmplies poblacions del món subdesenvolupat no les porten a la rebel.lió sinó a la indefensió. El desinterès dels Estats Units per Àfrica fa que les vides de la seva gent siguin residuals en tant que inútils per a l’explotació: emigrar sembla ser el seu únic camí per a la supervivència.

En els països rics l’aliança de governants i governats té com a lema Pa i Circ: aquí el poble tolera una servitud de luxe a canvi de gaudir d’evergetisme [3] i protecció.

Contrarevolució i egoisme

Tot aquest procés té un nom: CONTRAREVOLUCIÓ. Una contrarevolució no és pas un canvi polític conservador, un congelar les relacions de producció prerevolucionàries, sinó una transformació profunda de la ideologia i els desigs de les poblacions que tanquen qualsevol imaginari revolucionari.

La contrarevolució en la qual vivim ha tingut, al meu parer, el seu èxit culminant en el fet d’haver aconseguit privar de significat la paraula “nosaltres” i hipertrofiar el jo egoista en les poblacions fins a convertir el lucre i el càlcul de beneficis en sinònims de Raó.

Del llit a la feina el subjecte postmodern intenta treure el màxim benefici, invertint el mínim esforç, de totes les persones que es creuen en el seu camí. Capital emocional, destresa social, conducta racional, són les virtuts de l’aprofitat elevat a heroi de la racionalitat postmoderna, que veu en cada conducta solidària la possibilitat de treure’n profit.

Identitat postmoderna i pèrdua del “nosaltres”

Zygmunt Bauman defineix la societat líquida com aquella on les condicions de vida i treball canvien abans que les formes de vida puguin consolidar-se en hàbits i rutines. El jo adaptat a aquest món és aquell que roman flotant en l’àmbit social sense vincles o identitat sòlida, escollint de forma oportunista allò que més satisfaci les seves necessitats immediates.

La identitat postmoderna es defineix com a mestissa o híbrida perquè fuig com de la pesta de qualsevol compromís a llarg termini. El curt termini és l’”homo eligens” que s’independitza ja a la pubertat de la seva família, dels seus referents ètico-religiosos, i s’allunya de qualsevol grup natural o de pertinença –això és el que significa nosaltres- per tal de buscar l’autenticitat del seu jo en l’exploració dels seus propis desigs.

Només en aquest procés d’autoreflexió egoista, que rebutja qualsevol lleialtat a un col.lectiu, el postmodern és capaç de trobar-hi raó. La capacitat nòmada del capital, l’èxit per a una empresa transnacional de deslocalitzar les seves fàbriques a llocs on la població consenti unes condicions d’explotació properes a l’acceptació d’un salari de supervivència, és el fenomen estructural que converteix en complementari aquest subjecte sense lligams amb la seva terra, la seva vocació o la seva família que els aparells d’estat pedagògics han fabricat.

Els joves solidaris postmoderns viuen les seves accions en clau egoista: “cooperant amb els pobres de la terra, jo trec més del que dono: maduro, milloro la meva autoestima, conec altres móns.” L’al.lèrgia a qualsevol discurs col.lectiu els encega per estendre la seva conducta a un projecte biogràfic que continuï el que altres ja van continuar.

De l’egolatria a la solidaritat

De la tristesa orquestrada en aquesta vida postmoderna ens en parla Toni Negri com a motor de l’èxode social. La solitud, la banalitat de la xerrameca informativa, el tedi dels amors líquids superficials i successius són els episodis d’unes vides culminades per la mort en un asil, assistida per persones mercenàries i desconegudes.

Fa unes dècades els revolucionaris denominàvem als nostres partits “la família” o “la casa”. Encara que les negres tempestes de la història ens portessin el dolor o la mort, aquella comunitat imaginària era suficientment hospitalària per poder viure i morir segurs, perquè altres prendrien la cita que la història ens havia passat.

La victòria de la contrarevolució va ser destruir el “nosaltres” on es forjaven aquests sentiments de pertinença al poble. Per això, allà on sobrevisqui un grup que doti als seus membres d’una identitat comunitària forta, hi habita l’esperança.

No hi ha res més tòxic que l’escola progre que prepara ciutadans emprenedors, centrats en un jo adaptat al món administrat democràticament, que ens fa enyorar els jesuïtes que cada any recorden Ellacuria i els seus companys que van morir per un món que era radicalment diferent.

“Sentiments oceànics”, en deia Freud d’aquesta voluntat de felicitat amb els altres que sustentava l’acció revolucionària. Prolongar el sentiment a la biografia, recordant amb Brecht que si “els que lluiten un dia són bons, els que lluiten sempre són els imprescindibles”, transforma les misèries egòlatres en vides solidàries.