Les nostres vides valen més que els seus beneficis

Full del mes de Revolta Global

Les nostres vides valen més que els seus beneficis

Full del mes de Revolta Global

El moviment per un habitatge digne a Catalunya va creixent de mica en mica per tot el territori. Des de la mobilització social s’ha aconseguit posar el debat sobre la taula. Entre la voluntat de canviar les coses i la instrumentalització política, tothom s’ha pujat al carro i sens dubte serà un tema cabdal de debat a les pròximes eleccions municipals de maig.

El projecte de llei de l’habitatge de la Generalitat s’anuncia com la solució a aquest problema. El mateix preàmbul arriba a prometre un “canvi d’enfocament” ni més ni menys que “transcendental”. Però, respon realment a les necessitats de la gent jove i d’altres col.lectius que avui no poden accedir a un habitatge digne? Veiem de què es tracta:

 L’article 73 estableix que “els municipis de Catalunya (...) hauran de disposar, en un període de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents”. Termini de 20 anys i proporció del 15%? On són els canvis “transcendentals”? Cal advertir que el concepte de “habitatges destinats a polítiques socials” és molt més ample que el de “habitatges amb protecció social”, els quals només en forma una part. A més, els preus no queden definits, ni és clar mitjançant quins instruments es podria fer aplicar aquesta disposició.

 L’article que ha creat més polèmica es el que parla de forçar el lloguer de pisos desocupats. Aquest punt, que ha estat diana per la premsa més conservadora i per CiU i PP i que el conseller d’Habitatge, Francesc Baltasar (ICV), ja ha dit que està disposat a negociar, té poques garanties de poder complir-se:

 No es proposa cap mena de participació ciutadana en la detecció d’habitatges desocupats, quan seria la manera més efectiva d’aconseguir-la -tot es fa des de l’Administració- ni distingeix entre petits propietaris individuals i grans empreses especuladores.

 Si es donen incentius fiscals als arrendadors i ajuts als arrendataris sense imposar cap limitació als preus, el resultat de tot plegat és subvencionar un sistema mercantil que conserva la majoria de les seves pròpies regles.

 El projecte no concep l’habitatge com a bé fonamental i objecte d’un dret universal exigible (parla d’un “servei d’interès general”), i no garanteix el gaudi efectiu d’aquest dret.

Per aquestes raons, el projecte de llei és completament insuficient. Cal demanar des de la mobilització ciutadana mesures estructurals que vagin a l’arrel del problema, com:

 Incentivar el lloguer i la rehabilitació d’habitatges en comparació amb la propietat i la nova construcció.

 Despenalitzar i regular l’’okupació’ d’habitatges com a alternativa real, factible i ecològica, mentre continuïn existint milions d’habitatges buits

 S’han de penalitzar els habitatges buits, per a impedir l’especulació. Per a qualsevol intervenció eficaç sobre els habitatges buits cal crear-ne una definició jurídica clara i constituir un ’registre dels habitatges que incompleixen la seva funció social’.

 Promoure una moratòria urbanística, fins que s’avaluïn els efectes de l’últim boom immobiliari, i la derogació de la Llei del Sòl 6/1998 (que permet el ‘tot urbanitzable’).

En definitiva, calen mesures d’urgència social per solucionar el greu problema que vivim. Però aconseguir arrancar-les de la voluntat de la classe política i de les grans empreses especuladores només serà possible des de la mobilització social i ciutadana, des de els nostres barris, ciutats i centre d’estudis o treball. Ha arribat l’hora de cridar a la rebel.lió ciutadana contra totes les Marbellas!

Per aquest motiu, participa a la manifestació a Barcelona el proper dissabte 24 de març a les 17h a Plaça Catalunya.