Cent dies de grisor

Editorial RG#33 abril 2007 [1]

L’executiu que presideix José Montilla compleix tres mesos d’existència. Tres mesos consagrats essencialment a mirar d’anestesiar la societat catalana. Perquè governar, “l’Entesa” governa ben poc - i, el més sovint, malament. Però, per damunt de tot, voldria fer-ho sense soroll, sense dissens entre les forces del nou tripartit... i apaivagant les tensions que, inevitablement, sorgeixen entre la Generalitat i el govern “amic” de Madrid. Curiós estil: provocant un gran badall de la societat civil, l’esquerra gestora pretén que perdem el món de vista i no ens adonem de res.

No hi ha ni un sol apartat del programa de “l’Entesa” que no es presenti com el “desplegament del nou Estatut”. Però el cert és no hi ha cap “desplegament”... i potser d’aquí quatre dies no tindrem ni tan sols l’Estatut descafeïnat del 18 de juny. El govern del PSOE, atemorit davant la pressió del PP, no només remet a una pròxima legislatura qualsevol perspectiva d’avenç en l’autogovern, sinó que envaeix a cada pas les competències autonòmiques – com en el cas del decret ministerial sobre l’hora suplementària d’ensenyament del castellà. D’una altra banda, la possibilitat que l’Estatut com a tal, o una part substantiva del mateix, sigui finalment revocat, depèn d’un precari equilibri de forces en el si del Consell constitucional, escorat a favor dels sectors més reaccionaris de la magistratura.

Cent dies són suficients per mesurar fins a quin punt ens allunyem a marxes forçades del “gir social” tants cops anunciat. Per començar, Mossèn Solbes anuncia que s’ha acabat el pati. De cop i volta, passem a una lectura restrictiva de les anunciades inversions estatals en infraestructures, de la balança fiscal del principat seguim sense tenir-ne notícies i de la tan esbombada agència tributària pròpia... ens diuen que ja en parlarem més endavant.

Mentrestant, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes pateixen cada dia el col·lapse d’una xarxa obsoleta del transport ferroviari de rodalies. Això sí, l’AVE té totes les prioritats i les administracions s’entesten fins i tot a voler que passi pel centre de Barcelona, seguint el traçat menys segur i de pressupost més costós. De la mateixa manera, la resposta de la Generalitat davant les limitacions que s’anuncien en el capítol d’ingressos ha estat justament... rebaixar els impostos sobre les successions, seguint la filosofia neoliberal que ja ha conduït a la supressió d’aquest element de progressivitat fiscal en les comunitats que governa el PP.

En general, a cada atzagaiada de Madrid, el govern de Montilla respon abaixant el cap... i mirant de congraciar-se amb la burgesia catalana d’afers. Últim exemple en data: la gestió de l’aeroport de Barcelona, que roman en mans del poder central. Doncs bé, l’única “mobilització social” reivindicativa promoguda per la Generalitat haurà estat el “clam” dels empresaris locals per muntar els seus negocis privats al Prat. El govern “de progrés”, com el precedent tripartit, mai no han defensat la gestió pública d’una infraestructura d’aquesta cabdal importància econòmica estratègica. Senzillament, acompanyen el model “globalitzat” d’una Catalunya turística i d’una capital transformada en parc temàtic i “ciutat de fires i congressos”. Pel que fa al teixit productiu i als drets laborals dels assalariats i assalariades - de l’aeroport com d’arreu -, feu el favor de passar un altre dia!

En la balança d’intencions socials i de realitats liberals, la ciutadania no hi guanya gaire amb aquest govern. Fins i tot un “tema estrella” com la Llei de dependència es presenta de la pitjor manera: introduït per la via d’un decret ministerial, amb els recursos pressupostaris soscavats... I amb una filosofia de copagament, i no pas de dret universal finançat mitjançant els impostos. Dit d’una altra manera: si l’embolcall és progressista, la lògica subjacent ens aboca al liberalisme compassiu.

Cal recordar els projectes tremendament agressius per al territori – però fortament reclamats per la gran patronal – com la MAT o el Quart Cinturó, que segueixen en l’agenda del govern? Cal esmentar potser l’actitud servil davant les multinacionals, com en el cas d’aquesta SEAT arrogant a la qual es prometen totes les facilitats i ajudes, mentre la seva direcció anuncia noves supressions de llocs de treball o deslocalitza la producció de les seves empreses auxiliars – SAS d’Abrera – per “alliçonar” el moviment obrer?

Cal parlar un cop més del tema de l’habitatge? Mentre bancs, constructores i immobiliàries realitzen beneficis històrics, el govern reprèn un projecte de llei que aspira a modificar les condicions del mercat d’aquí a un bon grapat d’anys... i que, endemés, es voldria consensuar amb la dreta! Quina contradicció amb el moviment social que, des del carrer, reclama mesures enèrgiques i urgents, com ara la constitució d’un parc de lloguer social amb els centenars de milers d’habitatges desocupats que hi ha a Catalunya!

En aquestes condicions, l’absència d’una esquerra de combat, antiliberal, capaç d’esdevenir referent i suport de les diferents resistències socials i democràtiques, de les lluites sindicals i les mobilitzacions reivindicatives, pesa enormement sobre el conjunt de la situació. No seran els focs d’artifici d’ERC, convidant Convergència i Unió a assumir la presidència de la Generalitat a canvi de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, el que aclarirà aquest panorama. Ni tampoc la deriva de l’anomenada “esquerra transformadora”, ICV-EUiA, presonera d’una lògica possibilista i institucional que l’empeny a totes les renúncies. La gestió de Joan Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior, en què destaca el zel dels Mossos contra el moviment okupa o l’escandalós muntatge policial contra la jove anarquista Núria Pòrtulas, n’és l’expressió més insuportable.

I tanmateix... les contradiccions s’acumulen i les lluites acabaran sorgint. Treballar per aplegar – en la lluita i en el debat – les forces que, des dels sectors més conseqüents dels partits progressistes fins als agrupaments revolucionaris extraparlamentaris, estan començant a copsar la necessitat de perfilar aquesta nova esquerra, constitueix sens dubte una de les tasques més decisives del moment.