Un Congrés color de gos com fuig

per Tahirou Dieng [1]

Els dies 24 i 25 de març, la UNEF ha festejat els seus cents anys d’existència, aprofitant l’avinentesa de la celebració del seu 80 Congrés. Un any després del gran moviment juvenil contra el CPE, 650 delegats i delegades assistien al Congrés, que pretenia ser històric. L’existència d’un vertader sindicat d’estudiants d’abast nacional constitueix una excepció a Europa. I constitueix sens dubte un factor positiu des del punt de vista de la capacitat de lluita dels estudiants. El paper de la UNEF fou molt important en la sensibilització del jovent contra la guerra d’Algèria. I, l’any 2006, la UNEF ha tingut també una notable incidència en el llançament del moviment contra el CPE, tot i que el sindicat no n’ha estat ni de bon tros la direcció efectiva.

La direcció de la UNEF ha evitat qualsevol debat real a propòsit de les raons que expliquen la feblesa actual del sindicalisme estudiantil (menys de l’1 % d’estudiants sindicats, 13.000 adherents a la UNEF... quan, entre els anys 1950 i 1960, la UNEF aplegava pràcticament el 50 % dels estudiants). Per a la tendència majoritària de la UNEF, aquest Congrés havia d’interpel·lar els candidats i candidates a l’elecció presidencial que hi han vingut a parlar. (Olivier Besancenot ha tingut una bona acollida). Com a resultat d’això, el Congrés s’ha polaritzat al voltant de les eleccions, sense que hi hagués una vertadera discussió de fons sobre la problemàtica del món universitari, mentre que el procés de liberalització de l’ensenyament superior ja és endegat. La propera etapa d’aquest procés és l’establiment d’un règim d’autonomia per a les diferents universitats, conduint a una divisió entre universitats prestigioses i “facultats escombraries”, ultraprofessionalitzades. Però, la direcció de la UNEF no ha volgut interpel·lar els candidats sobre això, ni tampoc ha adoptat amb claredat un pla de mobilització.

L’element més interessant del Congrés ha estat el sorgiment d’un nou corrent en el si de l’organització: la “Tendència per una UNEF unitària i democràtica”. La tendència neix com a conseqüència de la ruptura de diferents equips militants amb el corrent majoritari del sindicat, i aplega companys i companyes de tradicions molt diferents al voltant de dos objectius. D’entrada, lluitar amb fermesa contra aquest projecte de liberalització de l’ensenyament superior, introduït mitjançant tot un seguit de reformes en marxa. I, sobre aquesta base, treballar pel desenvolupament d’un sindicalisme democràtic capaç d’agrupar la nova generació militant.

Efectivament, no només la gran massa estudiantil no està sindicada, sinó que la gran majoria d’estudiants que van participar a la batalla contra el CPE no s’ha adherit pas a la UNEF. L’absència flagrant de democràcia en el si del principal sindicat estudiantil hi té sens dubte molt a veure: la direcció de la UNEF havia exclòs 40 militants crítics amb ella durant el moviment contra el CPE. Una part dels companys i companyes exclosos pertany a les JCR. Però, després d’una batalla desenvolupada pels “Col·lectius per una UNEF unida i democràtica” – constituïts després d’aquestes expulsions – i per l’esmentada “Tendència per una UNEF unida i democràtica”, el Congrés ha confirmat la reintegració dels 40. Vet aquí un pas endavant cap a la formació d’un sindicalisme estudiantil reunificat i massiu.