Sobirania alimentària, objectiu polític

per Esther Vivas [1]

L’accés, per part del petit camperolat, a la terra, a l’aigua, a les llavors... no és avui un dret garantit. La liberalització agrícola i comercial sotmet una immensa part de la població que viu de l’agricultura, i que hauria de ser l’encarregada d’assegurar l’alimentació de la població a nivell local i regional, a la pobresa. La globalització neoliberal, en la seva trajectòria per privatitzar tots els àmbits de la vida, ha fet el mateix amb l’agricultura i els recursos naturals. Avui, reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària s’ha convertit en una necessitat imperant.

El concepte de sobirania alimentària va ser proposat per primer cop pel moviment internacional Via Camperola, l’any 1996 a Roma, amb motiu de la Cimera Mundial de l’Alimentació de l’organització de les Nacions Unides sobre Alimentació i Agricultura, FAO. La sobirania alimentària es defineix com el dret de les comunitats i dels pobles a decidir les seves pròpies polítiques agrícoles i alimentàries, a protegir i a regular la producció i el comerç agrícola interior amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.

Assolir aquesta sobirania requereix una estratègia que trenqui amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, i amb el sistema econòmic capitalista dominant, els quals promouen un model de producció agrícola i alimentària totalment insostenible.

El sistema de producció, comercialització i distribució d’aliments globalitzat en mans de la indústria agroalimentària ha demostrat ser un rotund fracàs a l’hora de garantir una mínima seguretat alimentària i un model de producció sostenible ecològicament. Segons un estudi realitzat per la FAO, l’any 2000, s’estimava que hi havia en el món 826 milions de persones, sobre tot dones i infants, que patien fam i altres formes de desnutrició, quan a nivell mundial es produïen suficients aliments per tal d’alimentar tota la població. Aleshores, quin és el problema?

Una de les raons principals de la fam i la desnutrició té a veure amb la manca d’accés als recursos naturals (terra, aigua, llavors...) per part del petit camperolat. La major part de la terra cultivable al món està en mans de les grans empreses transnacionals que orienten el model de producció agrícola a l’exportació, obviant les necessitats alimentàries de la població local. Una agricultura mercantilitzada, intensiva, modificada genèticament i que avantposa els interessos econòmics a les necessitats de les persones.

En contraposició, el concepte de sobirania alimentària col·loca els productors agrícoles en el centre del debat polític, donant suport al dret dels pobles a produir els seus propis aliments independentment de les condicionalitats establertes pel mercat. Un principi que trenca amb el mite que tan sols els mercats internacionals podran resoldre la qüestió de la inseguretat alimentària. Es tracta de prioritzar els mercats locals i nacionals, enfortir l’agricultura, la pesca i la ramaderia familiar, col·locant la producció alimentària, la distribució i el consum sobre la base de la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.

Les dones, les més afectades

El model agrícola i alimentari industrialitzat i les transnacionals que l’apliquen amenacen l’existència d’una agricultura camperola, la pesca tradicional, l’economia de pastura així com l’elaboració artesanal i el comerç d’aliments a petita escala on les dones tenen un paper central. Hem de tenir en compte que en els països del sud un 80% de la producció d’aliments recau en les dones, les quals són les principals responsables del manteniment de la biodiversitat, de les llavors, i en conseqüència són també les que més pateixen les polítiques neoliberals i sexistes que dominen en aquests àmbits de producció i comercialització.

A la vegada són les dones i els infants els més afectats per la fam a nivell mundial, malgrat, com dèiem anteriorment, ser les principals productores d’aliments. A banda, l’ús massiu de productes químics i organismes genèticament modificats en l’agricultura intensiva té efectes nefasts en el medi ambient, en la salut humana i, en particular, sobre la salut reproductiva, afectant, principalment, les dones, que són la primera força de treball al camp.

Un altre exemple d’aquesta desigualtat té a veure amb l’accés a la terra: en molts països del sud les lleis neguen a les dones el dret a la terra, i en aquells on legalment tenen aquest dret, les tradicions i les pràctiques les impedeixen de exercir-lo. A Europa, moltes camperoles pateixen una total inseguretat jurídica, ja que la majoria d’elles treballen en explotacions familiars on els drets administratius són propietat exclusiva del titular de l’explotació i les dones, malgrat treballar-hi, no tenen dret a ajudes, a la plantació, a una quota làctica, etc. Això, sense tenir en compte les condicions laborals de les dones immigrants en l’agricultura dels països del nord, on treballen en condicions socials i jurídiques totalment inacceptables, patint una doble discriminació: com a dones i com a immigrants.

Passos endavant

Però la mobilització a favor de la sobirania alimentària compta a dia d’avui amb nous aliats. Grups de dones, de pescadors, de consumidors, de pastors, d’indígenes... se sumen al moviment camperol en la lluita dels pobles per la sobirania alimentària. Aquest ha estat el principal resultat del Fòrum per la Sobirania Alimentària que va tenir lloc del 23 al 27 de febrer a la població rural de Sélingué, a Mali.

Una trobada que va permetre avançar en la definició d’estratègies conjuntes entre un ampli ventall de moviments socials d’arreu del món. La trobada internacional va arreplegar més de 500 delegats i delegades de 80 països, amb una participació equilibrada de persones de tots els continents, invitades especialment per a l’ocasió. L’objectiu era portar a terme un debat estratègic sobre què s’entén des dels diferents moviments socials per sobirania alimentària, quines propostes concretes es reivindiquen i com portar-les a terme.

La trobada va ser promoguda a través d’una crida internacional per part de moviments tan significatius com la Via Camperola, la Marxa Mundial de Dones, els Amics de la Terra, el Fòrum Mundial dels Pobles Pescadors, la Xarxa d’Organitzacions Camperoles i de Productors de l’Àfrica Occidental (ROPPA). Va ser la culminació d’un llarg procés preparatiu i, alhora, un punt de partida per una nova etapa de mobilització a favor de la sobirania alimentària. Un pas endavant en aquesta lluita, literalment vital per a centenars de milions de persones.