Eleccions municipals al maig

Editorial RG#35 Maig 2007 [1]

A nivell estatal, les eleccions municipals, i en algunes comunitats les autonòmiques, es presenten com una mena d’assaig per a les generals de l’any que ve. La innegable influència de factors locals de tota mena no obstant, aquests comicis seran percebuts per molta gent com una oportunitat d’expressar la seva valoració de tres anys de govern Zapatero, i tant el PP com el PSOE els aborden des d’aquesta perspectiva.

Especial rellevància tindran els resultats del País Valencià o de Madrid on un vot crític a IU (com demanen els nostres companys i companyes d’Espacio Alternativo) podria ajudar a fer fora un PP cada cop més escorat cap a la “dreta extrema”.

Si hi ha un lloc, però, on aquestes eleccions revesteixen una importància especial amb implicacions globals, aquest és Euskadi. Al contrari dels grans mitjans de comunicació i dels principals partits estatals, que justifiquen el refús de les candidatures abertzales perquè al darrere hi ha Batasuna, nosaltres afirmem que és justament per aquest motiu que s’haurien d’admetre.

En aquest sentit la postura del PP és perfectament coherent, però no pas el del PSOE. Com es pot advocar per un procés de pau on se suposa que tots el conflictes es dirimiran per vies purament polítiques i, alhora, negar la participació d’un sector de la població basca fins i tot en el marc estret de la democràcia esquifida que són les municipals?

Catalunya

A Catalunya, al costat de les múltiples especificitats locals, els factors que pesen són la valoració dels governs del Tripartit i de l’Entesa, incloent-hi el fulletó de l’Estatut. En anteriors números de RG hem explicitat les nostres crítiques d’aquests governs i dels partits que els han compost o componen: una agenda que accepta plenament el marc socio-econòmic neoliberal, i amb la qual EUiA, com a apèndix d’ICV, es coresponsabilitza, malgrat la seva definició com a moviment polític i social anticapitalista.

Aquestes polítiques (agreujades per la repressió exercida des d’Interior, en mans d’ICV, contra els okupes o la Núria Pòrtulas) constitueixen un llast pel seu propi avenç entre els sectors que haurien de ser la base d’un projecte diferent, encara que es limités a ser anti-neoliberal.

Aquestes crítiques són extensibles als governs municipals formats pels partits de l’Entesa i en aquest àmbit, trobem de tot, des de coalicions amb CiU (o, en algun cas amb el PP) fins a un clientelisme desorbitat.

Un cas especial, per la quantitat de persones directament afectades i per les seves repercussions arreu, és el de Barcelona. Malgrat tota la retòrica sobre ciutadania i sostenibilitat, el model de ciutat aplicat mandat rere mandat pel Tripartit/Entesa barceloní es basa en les obres emblemàtiques signades per arquitectes de renom internacional a expenses de les necessitats dels barris, en la promoció de les activitats privades en detriment del sector públic, i en el foment del turisme i de l’oci (la “ciutat aparador”) en lloc d’una economia més socialment equilibrada; en definitiva, en una política que afavoreix els ja afavorits i desatén els més necessitats.

Com diuen Marc Andreu i Andrés Naya de la FAVB: “A Barcelona no hi ha el nivell de corrupció urbanística que s’està destapant en altres punts d’Espanya. Però la feblesa i la ignorància dels polítics davant d’un poder econòmic i immobiliari amb el qual hi ha massa complicitats condiciona igualment la vida, el model i el futur de la ciutat, pensats en clau masculina i que cada cop més s’escapen de qualsevol control democràtic.” A més, l’Ordenança Cívica que pretén escombrar de l’espai públic qualsevol presència social o política que podria pertorbar el bon ordre (petit-)burgès (captaires, prostitutes, cartells reivindicatius...) o que representa la pèrdua d’una ocasió per al negoci (prohibició del consum de l’alcohol al carrer, però no pas en una terrassa... al carrer), revela un tarannà controlador més que inquietant i l’acceptació acrítica del concepte d’inseguretat ciutadana definit per la dreta.

A qui votar?

Amb totes les dificultats per aixecar una resposta combativa, i amb totes les limitacions inherents a les opcions purament locals, en alguns pobles, particularment al Vallès, existeixen diverses candidatures -algunes amb una certa experiència, altres de més recent creació- bastant interessants.

Aquestes iniciatives populars, compromeses amb una democràcia radical (transparència, control de les bases, revocabilitat i rotació de càrrecs, limitació de mandats,) i que a vegades s’oposen de forma contundent i coherent a les polítiques neoliberals, mereixen el vot de l’esquerra realment d’esquerra.

Ara bé, a moltes ciutats i pobles, no hi ha aquesta mena d’opció, i menys encara una alternativa d’esquerra radical conseqüent amb cara i ulls.

Malgrat aquest panorama, seria un error creure que "castigaríem" efectivament cap política o partit mitjançant l’abstenció. Les polítiques i els partits més antisocials - i el sistema, en general - poden conviure amb una forta abstenció ciutadana, on es barregen desencant o resignació, però que no és la matriu de cap alternativa.

Considerem, per tant, que és millor adoptar una actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas –en alguns pobles la candidatura d’ICV-EUiA o d’ERC, pel seu programa, trajectòria o funcionament democràtic, representa una tria progressista- com a millor manera de preparar les lluites a venir.

És clar, però, que votar és cosa d’un dia i no cal oblidar que abans i després tenim la tasca d’anar construint, amb paciència, una alternativa anticapitalista àmplia arrelada en els moviments socials, els centres de treball i d’estudi, i els barris que pugui també arribar a plantar cara en el difícil terreny de les eleccions.